EL FARDATXO TÒXIC

dilluns, 8 de juny del 2009

DILLUNS 8 DE JUNY COMENÇA EL TREBALL PEL CANVI, ENS HAUREM D'ALÇAR PROMPTE

PENSAMENTS

1

981.354 valencians han votat al Partido Popular.

702.141 valencians han votat al Partido Socialista Obrero Español.

1.646.724 valencians no han anat al seu col·legi electoral.

El PP ha hagut de mostrar les seues cartes, totes. En una situació límit ha mobilitzat tot el seu electorat, quedant relativament prop del seu sostre electoral, tenint en compte que estem tractant d’unes eleccions al Parlament Europeu. Ara ja sabem amb què compta. Ja no tenen vot ocult.

El PSOE no aconsegueix fer-se ni amb un mínim percentatge de l’abstenció. És més, esdevé un dels motors abstencionistes.

Unión, Progreso y Democracia s’ha trobat amb el seu electorat sociològic. O, canviant l’ordre dels factors, una part de l’electorat ha trobat la seua marca idònia.

El BLOC, per fi, té clar el seu objectiu. Ja no calen experiments, ja no cal fer estudis sociològics per trobar l’estereotip del seu votant. Els seus votants han d’eixir d’aquesta massa crítica d’ 1.646.724 persones.

2

La dreta valenciana és subsidiària. Els interesos valencians són els seus en tant que aquests coincideixen amb els de Madrid. Quan no hi ha aquesta coincidència, fàcilment se n’obliden. El votant popular és un votant acrític i estatalista.

3

Ara sí que podem tornar a recordar el Fuster més apòcrif i el seu “el País Valencià serà d’esquerres o no serà”: el País Valencià del Bloc només pot ser d’esquerres, ja que no existeix una dreta nacionalista al nostre país, ni tan sols liberal demòcrata-cristiana. Qui s’ha quedat a casa és tant o més crític que nosaltres amb la situació de la nostra economia, del nostre territori i de la nostra cultura. I soles podrem convéncer-los fent que el nostre discurs els arribe de viva veu. Hi ha més d’un milió i mig de valencians que volen un canvi, però no saben com fer-lo realitat. Ens queden menys de dos anys. Fem realitat el seu desig.

dimecres, 8 d’abril del 2009

EL BLOC A EUROPA

“El País Valencià serà d’esquerres o no serà”. 30 anys més tard, el País Valencià és la Comunitat Valenciana.  Hem de creure que els valencians hem passat Fuster per la dreta? Hem de culpabilitzar el poble valencià, qui entenem que és el nostre subjecte polític, per haver triat un model que no és el nostre? Qui és que està equivocat? Nosaltres, si ens fem aquestes preguntes: totes són inútils.

Preferesc les nacions que són agregats de “jo” més que no els individus que en les nacions són partícules d’un “nosaltres”, això ho va dir el polonés Stanislaw Jerzy Lec a mitjans del segle passat, i sembla que nosaltres, més de mig segle més tard, hem escoltat l’eco de les seues paraules. El Bloc, el seu esperit fundacional, les arrels on assentem el nostre ideari, ha creat un sistema autònom i autòcton de nacionalisme d’esquerres, d’identitat plural i oberta. Amb els fets, més que no amb les paraules, molt sovint ens hem trobat titllats de radicals, d’extremistes. En les formes no ho hem estat mai. El nostre pecat original ha segut no assumir el discurs dels altres. Amb els fets, dia rere dia, demostrem on ens trobem en l’imaginari de la gent.  D’esquerres i nacionalistes.

Dissabte passat ens vam trobar en una d’aquelles situacions induïdes de les que ningú no es fa responsable i tots ho som una mica.  Uns per defecte, altres per excés. I el problema és com optar per una opció decent en una situació complexa. Li ho vaig llegir, amb tres dies de retard, a un tal David Cornwell, més conegut per John Le Carré. A ningú no se li escapa que hi va haver una tendència clara cap al pragmatisme fàcil, senzill, arribaria a dir que simple. La gent de Convergència és gent de fiar. Ramón Tremosa és un candidat sobiranista (mira, com el BES). El PNB ha governat amb EA i EB durant una pila d’anys (i amb el PSOE, i amb el PP). UM ha format part d’un govern d’esquerres a les Balears (fins que el va rebentar). Arguments irrefutables.

Però no són aquests arguments els que van triomfar. Els dos arguments principals van ser la misèria (econòmica) i l’acomplexament  (acomplexaments, de fet:  d’inferioritat i de superioritat, meitat i meitat). Volem anar amb els de primera divisió per jugar la Xampions. Aquells malignes, que no ens volen i ens insulten, ens veten a tot arreu i volen fer-nos desaparéixer.  No sé quin argument preferisc, si el futbolístic o el paranoic. Tots dos donen per a molta literatura.

Ja n’hi ha prou. Només hi ha una manera de redreçar aquest embolic en què ens hem ficat tots solets. Tenim un model propi d’esquerra nacionalista amb uns objectius fortament enregistrats en el nostre ADN polític: sobirania nacional, justícia social, respecte a la diversitat, desenvolupament, participació ciutadana, normalitat del valencià, “una Europa dels pobles, unida, federal, democràtica i plural”. Fa poc més d’un mes i ja hem de recordar en què creiem?

Ja n’hi ha prou. Només hi ha una manera de què ens entenguen. Si hem pres la decisió d’anar en coalició amb forces conservadores, perquè nosaltres som d’esquerres i no tenim complexos, l’aposta del nostre discurs en campanya no pot ser la moderació. Hem de ser autònoms. Hem de fer un discurs propi. El nostre discurs.

No sé si el País Valencià serà d’esquerres o no serà. El que tinc clar és que el Bloc serà d’esquerres o no serà res per als valencians. D’altres opcions ja en tenen, la nostra opció és única. 

dimarts, 27 de gener del 2009

APOCALIPSI DE L'ALTRE

APOCALIPSI DE L’ALTRE

Sempre he considerat que hi ha dos indicadors evolutius principals de l’espècie humana. El respecte i acceptació comunitaris per totes les decisions individuals que afecten a la persona mateixa, i l’eliminació d’allò denominat com “el normal”. Això darrer és molt important. Es tracta d’un principi d’equitat. Tots hi som, així és que hi ha un espai per a cadascú. Quan una persona amb una minusvalia ocupa un lloc de treball amb totes les seues responsabilitats, no és un acte de caritat, és un exemple d’evolució. Significa que s’han superat barreres naturals amb solucions socials. L’estat dels infants, dels ancians i de tots aquells amb algun tipus de minusvalia física o psíquica, marca l’estat evolutiu de la societat. Tota la resta és involució.

Tot aquell que és pare sap del patiment que suposen un parell de dècimes de febre en el front del seu fill. I aquest és un patiment que s’encomana, més enllà de les diferències culturals. D’aquells trets que fan que uns s’agafen del braç mentre parlen i d’altres no traspassen la temuda frontera dels noranta centímetres. Més enllà de tot això, és un bé de l’espècie la protecció dels infants. Considerar que els xiquets d’una societat veïna, germana, són només responsabilitat dels seus pares, les seues famílies, els seus governants, és un error. Un error evolutiu.

El president dels Estats Units d’Amèrica del Nord Barack Hussein Obama és un avanç evolutiu de l’espècie humana. Pensar que els xiquets palestins són només responsabilitat de la societat palestina és un error del govern israelià que afecta al seu propi poble. Dir que els “americans”, abans d’Obama, eren poc menys que idiotes es, com a mínim, eurocentrisme barat. Dir que el poble jueu és responsable de la mort dels xiquets palestins és, com a mínim, xenofòbia.

Però clar, “cap apocalipsi ens conforta ja, a soles amb la nostra mort i les nostres pors”, que va dir Claudio Magris. Així que ens confortem amb els apocalipsis dels altres per tal de desfogar la nostra crosta moral. I aquest és l’altre gran error, els apocalipsis només serveixen per supurar immundícia. Són la situació perfecta per veure actuar els elements més perversos, els més grans criminals, amb total impunitat. I no tenim la sinceritat de reconéixer-ho, perquè els apocalipsis dels altres ens conforten en la llunyania. Per això ja ens va bé l’existència de la brutal Hamàs. Per això ja ens va bé la brutal resposta del Tsahal.

El cas és que seguint la campanya presidencial nord-americana de 2008, em va sobtar com és de difícil, normalment, ser sincer, especialment davant d’un micròfon. Dos amics d’una certa edat es van trobar amb les preguntes d’un periodista estranger en una d’aquestes prototípiques poblacions mitjanes del Midwest USA. Un d’ells va declarar-se obertament partidari de Barack Obama. L’altre va mostrar la seua predilecció per John McCain. El primer va donar els seus arguments. El segon també. Quan ja tot semblava una d’aquelles mostres impolutes de la democràcia nord-americana, el primer home es va dirigir al segon i li va engegar: “va, Mike, explica de debò per què no votaràs Obama, tot i que saps que és millor candidat”. El segon va aclarir la veu amb un parell d’estosits i va dir: “bé, d’acord, tots els presidents americans, fins ara, han segut blancs i d’ascendència anglo-saxona o irlandesa, i així ha de continuar sent, bé, ja està”. En el fons és el mateix que em passa amb la majoria de crítiques que trobe respecte de l’actuació d’Israel en el conflicte palestí. Ja sé que criticar Israel no és antisemitisme, però criticar Israel per jueu és antisemita.

El que em porta, com sempre, a un reguitzell de preguntes, més que no de respostes.

Per què al final tothom va argumentant amb molta dedicació i preocupació pel poble palestí fins que, al final, l’únic que fan és dubtar de l’existència mateixa de l’Estat d’Israel?

Per què hem de sentir com persones amables i intel·ligents pronuncien la temuda frase: ells s’ho han buscat?

Per què tenen tan clar que tot allò que els puga passar és poc per ser com són? I com són? Jueus?

Encara que pitjor és l’ajuda hipòcrita de la dreta espanyola, que demostra la seua estima pels apocalipsis aliens. Assimilació o mort, pensen alguns. I com més en siguen, més a prop tindrem l’apocalipsi.

“Només hi ha prejudicis. Els meus judicis només poden ser prejudicis. En el fons no hi ha més que prejudicis, perquè fins i tot els jutges, que formules judicis irrefutables, no formulen, en el fons, per desgrat, més que prejudicis. No hi ha judicis”. Thomas Bernhard.

Potser els nostres prejudicis i els nostres dubtes estan assentant les bases d’una nova Shoah. Potser.


* * *


APOCALIPSIS DEL OTRO

Siempre he considerado que hay dos indicadores evolutivos principales de la especie humana. El respeto y aceptación comunitarios por todas las decisiones individuales que afectan a la persona misma, y la eliminación de aquello considerado como “lo normal”. Esto último es muy importante. Se trata de un principio de equidad. Todos estamos aquí, así que debe haber un espacio para cada uno. Cuando una persona con una minusvalía ocupa un puesto de trabajo con todas sus responsabilidades, no se trata de un acto de caridad, sino de un ejemplo de evolución. Significa que se han superado barreras naturales con soluciones sociales. El estado de los niños, de los ancianos y de todos aquellos con algún tipo de minusvalía física o psíquica, marca el estado evolutivo de la sociedad. El resto es involución.

Todo el que es padre sabe del sufrimiento que suponen un par de décimas de fiebre en la frente de su hijo. Y este es un sufrimiento que se transmite, más allá de las diferencias culturales. De esos rasgos que hacen que unos se cojan del brazo mientras hablan y otros no traspasen la temida frontera de los noventa centímetros. Más allá de todo eso, es un bien de la especie la protección de los niños. Considerar que los niños de una sociedad vecina, hermana, son sólo responsabilidad de sus padres, sus familias, sus gobernantes, es un error. Un error evolutivo.

El presidente de los Estados Unidos de América del Norte Barack Hussein Obama es un avance evolutivo de la especie humana. Pensar que los niños palestinos sólo son responsabilidad de la sociedad palestina es un error del gobierno israelí que afecta a su propio pueblo. Decir que los “americanos”, antes de Obama, eran poco menos que idiotas es, como mínimo, eurocentrismo barato. Decir que el pueblo judío es responsable de la muerte de los niños palestinos es, como mínimo, xenofobia.

Pero claro, “ningún apocalipsis nos conforta ya, solos con nuestra muerte y nuestro miedo”, como dijo Claudio Magris. Así que nos confortamos con el apocalipsis de los otros para desfogar nuestra costra moral. Y este es el otro gran error, los apocalipsis sólo sirven para supurar inmundicia. Son la situación perfecta para ver actuar a los elementos más perversos, los más grandes criminales, con total impunidad. Y no tenemos la sinceridad de reconocerlo, porque los apocalipsis de “los otros” nos confortan en la lejanía. Por eso ya nos está bien la existencia de la brutal Hamás. Por eso ya nos está bien la brutal respuesta del Tsahal.

El caso es que siguiendo la campaña presidencial norteamericana de 2008, me sorprendió lo difícil que es, normalmente, ser sincero, especialmente ante un micrófono. Dos amigos de una cierta edad se encontraron frente a las preguntas de un periodista extranjero en una de aquellas prototípicas poblaciones medianas del Midwest USA. Uno de ellos se declaró abiertamente partidario de Barack Obama. El otro mostró su predilección por John McCain. El primero planteó sus argumentos. El segundo también. Cuando ya todo parecí auna de esas muestras impolutas de la democracia norteamericana, el primer hombre se dirigió al segundo y le dijo: “va, Mike, cuenta de verdad por qué no votarás a Obama, aunque sabes que es mejor candidato”. El segundo hombre se aclaró la garganta con ligero carraspeo i dijo: “vale, de acuerdo, todos los presidentes americanos, hasta ahora, han sido de descendencia anglo-sajona o irlandesa, y así debe continuar, bien, ya está”. En el fondo es lo mismo que me pasa con la mayoría de críticas que me encuentro respecto de la actuación de Israel en el conflicto palestino. Ya sé que criticar a Israel no es antisemitismo, pero criticar Israel por judío es antisemita.

Lo que me lleva, como siempre, a una serie de preguntas, más que no de respuestas.

¿Por què al final todo el mundo argumenta con mucha dedicación y preocupación por el pueblo palestino hasta que, al final, lo único que hacen es dudar de la existencia misma del Estado de Israel?

¿Por qué tienen tan claro que todo lo que les pueda pasar es poco por ser como son? ¿Y cómo son? ¿Judíos?

Y aún peor es la ayuda hipócrita de la derecha española, que demuestra su estima por los apocalipsis ajenos. Asimilación o muerte, piensan algunos. Y cuantos más sean los que piensan así, más cerca tendremos el apocalipsis.

“Sólo hay prejuicios. Mis juicios sólo pueden ser prejuicios. En el fondo no hay más que prejuicios, porque hasta los jueces, que formulan juicios irrefutables, no formulan en el fondo, por desgracia, más que prejuicios. No hay juicios.” Thomas Bernhard.

Puede que nuestros prejuicios y nuestras dudas estén sentando las bases de una nueva Shoah. Puede.

dimecres, 14 de maig del 2008

DE DOL

En la breu vida d’aquest blog, ja és la segona vegada que es veu afectat per la intromissió de la violència en la vida pública. Només fa sis entrades de existència i no tinc més remei que repetir la definició d’un mot:

Terror. La mort violenta és el recurs de la desesperació. I la desesperació només és admissible davant de la mort violenta i els seus atributs. La resta és menyspreu per la vida. Inadmissible en tot moment i condició.

divendres, 7 de març del 2008

LES PARAULES QUEDEN EN EVIDÈNCIA DAVANT DE L'ACCIÓ

Avui era el dia que havia triat per penjar ací un article d'allò més lleuger i conyeta. Seriós en el seu contingut, però frívol en la seua forma. I una nova foto de sabates i mitjons, esta vegada força llampants. Però una telefonada ha llançat tot això a la paperera o, com a mínim, al calaix de la memòria durants unes quantes jornades. Avui només penjaré una entrada al DICCIONARI PER A NACIONALISTES INSOLVENTS, una que m'hauria estimat més no haver de posar mai:
Terror. La mort violenta és el recurs de la desesperació. I la desesperació només és admissible davant de la mort violenta i els seus atributs. La resta és menyspreu per la vida. Inadmissible en tot moment i condició.

dimarts, 26 de febrer del 2008

EXTRA DEBAT ZAPATERO VS RAJOY




CLARA I MERIDIANA


Estic molt content amb el debat entre els aspirants a la trona del Congrés dels Diputats (espanyols). Si una cosa ha quedat “clara i meridiana” és que la vida (política) està a fora. A fora del plató de l’Acadèmia de la Televisió. I no em referisc ni a la seu faesista del carrer Gènova de Madrid, ni a l’homònima socialista de Ferraz… ni al Burjassot Canalnovista (quina humiliació col·lectiva mantinguda amb diners públics això indefinible però clarament reconeixible, com el porno, que és RTVV).
I repetiré la fòrmula introductòria perquè em sembla força contundent:
Si una cosa ha quedat “clara i meridiana” és que la topada entre els dos partits majoritaris a l’estat espanyol provoca immobilitat. Són com dos cérvols enganxats per les banyes entortolligades, al cim d’una muntanya, estàtics. Pot no fer ni un bri de gràcia, però és com la teoria de l’espai i el buit de l’escultura d’en Henry Moore. Tant o més important que la massa, que la forma tàctil, és l’espai buit a l’èter.
Deixant de banda les metàfores, torna a ser “clar i meridià” que qui fa créixer la democràcia a l’Estat Espanyol són totes les forces polítiques que ocupen la perifèria dels dos grans monstres. La perifèria geogràfica i la perifèria ideològica. I aquí no vull deixar fora ningú. Des dels partits nacionalistes a les esquerres “alternatives”, les dretes “alternatives” (ai, si aquestes existiren), els populistes/oportunistes, els moviments ciutadans… no vull identificar-ne cap com a monopolitzador d’aquest bé social, però comprendran que intente explicar què és allò que nosaltres hi aportem:
Hi aportem sentit de la justícia en tant que procurem, més que ningú, que el ciutadà estiga còmode en el seu entorn. Hi aportem coneixement de l’altre en tant que ens coneixem a nosaltres mateixos, i ja saben allò de “qui no és coneix a si mateix…”. El favor que els dos “grans” ens han fet a la resta no té comparança en la història de la democràcia. Ara els ciutadans podran copsar quina és la força real de la diversitat. Si algú, a la barra del bar, exclama allò de: “i aquests, amb quatre vots, què es pensen que són”, algú, a l’altre costat de la barra (saviesa de cambrer) li podrà respondre que “si no fòra per ells, el país/la nació/l’estat (retòrica de cambrer) s’estaria quiet, com els seus estimats lleons del Congrés”.