dimarts, 26 de febrer del 2008

EXTRA DEBAT ZAPATERO VS RAJOY




CLARA I MERIDIANA


Estic molt content amb el debat entre els aspirants a la trona del Congrés dels Diputats (espanyols). Si una cosa ha quedat “clara i meridiana” és que la vida (política) està a fora. A fora del plató de l’Acadèmia de la Televisió. I no em referisc ni a la seu faesista del carrer Gènova de Madrid, ni a l’homònima socialista de Ferraz… ni al Burjassot Canalnovista (quina humiliació col·lectiva mantinguda amb diners públics això indefinible però clarament reconeixible, com el porno, que és RTVV).
I repetiré la fòrmula introductòria perquè em sembla força contundent:
Si una cosa ha quedat “clara i meridiana” és que la topada entre els dos partits majoritaris a l’estat espanyol provoca immobilitat. Són com dos cérvols enganxats per les banyes entortolligades, al cim d’una muntanya, estàtics. Pot no fer ni un bri de gràcia, però és com la teoria de l’espai i el buit de l’escultura d’en Henry Moore. Tant o més important que la massa, que la forma tàctil, és l’espai buit a l’èter.
Deixant de banda les metàfores, torna a ser “clar i meridià” que qui fa créixer la democràcia a l’Estat Espanyol són totes les forces polítiques que ocupen la perifèria dels dos grans monstres. La perifèria geogràfica i la perifèria ideològica. I aquí no vull deixar fora ningú. Des dels partits nacionalistes a les esquerres “alternatives”, les dretes “alternatives” (ai, si aquestes existiren), els populistes/oportunistes, els moviments ciutadans… no vull identificar-ne cap com a monopolitzador d’aquest bé social, però comprendran que intente explicar què és allò que nosaltres hi aportem:
Hi aportem sentit de la justícia en tant que procurem, més que ningú, que el ciutadà estiga còmode en el seu entorn. Hi aportem coneixement de l’altre en tant que ens coneixem a nosaltres mateixos, i ja saben allò de “qui no és coneix a si mateix…”. El favor que els dos “grans” ens han fet a la resta no té comparança en la història de la democràcia. Ara els ciutadans podran copsar quina és la força real de la diversitat. Si algú, a la barra del bar, exclama allò de: “i aquests, amb quatre vots, què es pensen que són”, algú, a l’altre costat de la barra (saviesa de cambrer) li podrà respondre que “si no fòra per ells, el país/la nació/l’estat (retòrica de cambrer) s’estaria quiet, com els seus estimats lleons del Congrés”.

dimarts, 12 de febrer del 2008

HUMILIACIÓ

Avui estava convençut que era vergonya el que sentia respecte del que els mitjans de comunicació han reflectit del plenari extraordinari (extra-ordinari, més be) d’ahir a l’Ajuntament d’Elx. Després de buscar la definició exacta de vergonya al diccionari: Deshonor humiliant, cosa que deshonra, no estic del tot segur que aquest siga el meu sentiment. Això del deshonor no ho acabe de veure clar. Però la humiliació..., vaja, aquesta l’estic paint des de la constitució de l’Ajuntament després del passat 27 de maig de 2007.

Humiliació perquè l’aportació que el BLOC va fer a la política municipal il·licitana estava molt per damunt de les seues possibilitats. Perquè els nostres votants van ser decisius per a la governabilitat de la nostra ciutat i nosaltres, els seus representants, vam tindre el sentit comú de no entrar en maximalismes ni jocs d’intercanvi de favors. Perquè no vam donar un xec en blanc, sinó una encaixada de mans.

Humiliació perquè durant el temps que portem de legislatura, massa vegades hem vist el nom del nostre partit publicat amb tipografia de titular, relacionat amb notícies negatives. Perquè la nostra veu ha sigut manta vegades delegada sense voler ser-ho i sense “explicació de vot consegüent”. Perquè en privat, els nostres contrincants (que no els nostres enemics) ens han expresat comprensions i desitjos que en públic la por escènica els ha fet callar.

Humiliació perquè el nostre és un projecte volgudament integrador, desitjós de l’entesa, conciliador, amb un veritable tarannà (talante) positiu, que s’ha vist relegat a l’anonimat més absolut.

Humiliació perquè tota estètica és ètica i la nostra proposta estètica és moderna, plural i plena de moderació verbal.

Humiliació per patir la síndrome del guionista d’aquells temps cinematogràfics en què tots els premis eren per als actors, els directors o els productors, mentre que els creadors de les històries ni tan sols eixien en els crèdits finals.

Humiliació perquè tothom ens identificarà com a actors d’aquest espectacle coent i nosaltres, ara per ara, no som ni figurants.




DICCIONARI PER A NACIONALISTES INSOLVENTS
ESQUERRA: defensa de la justícia davant dels privilegis, encara que siguen els privilegis de l’esquerra.

dilluns, 11 de febrer del 2008

PROPOSTA FAESISTA D'IMMIGRACIÓ

Tinc cultura de llibre. Això és un gran defecte de la meua formació autodidacta.

Explique aquesta intimitat perquè la reacció immediata del meu cos (cada vegada crec menys en la divisió ànima/carn) davant la proposta sobre immigració del candidat del Partido Faesista a la presidència del govern espanyol, ha sigut dirigir-me cap al saló de casa, seure al sofà i agafar un dels llibres que fa temps dormen a la tauleta de centre, esperant el moment d’incertesa que ofereix la televisió per ser fullejat: Suiza y la migración. Una mirada desde España. Trobe que un títol tan descriptiu és prou aclaridor del passat recent de la nostra “societat d’acollida” i no caldrà entrar al detall en la casuística diversa de l’emigració i l’exili. Amb el Camus de L’estrany compartisc un passat familiar a Orà. I com jo, molts valencians.

Són ben fàcils de localitzar les preocupacions dels ciutadans basades en l’epidermis del dia a dia. Només cal sentir la queixa d’una venerable senyora septuagenària sobre l’estat “colonitzat” del parc de davant de casa seua, aquell parc on passava les vesprades amb néts fa deu anys. El que passa és que fa deu anys que els néts es van fer grans i ella no l’ha tornat a xafar. D’on li ve, doncs, el rampell de possessió: de l’estranyesa i el desconeixement. El desconeixement crea por, i la por està al costat de l’odi. Si nosaltres ja no fem ús dels “nostres” espais públics, quin mal ens fa que en facen ús uns altres?

Soles una apreciació per si ningú no se n’havia adonat: el codi civil i el codi penal són iguals per a tots. Si la seua aplicació és desigual, això és el que haurem de demanar. Fóra de tot allò situat a dins d’aquests codis legislatius, la vida només és convivència, coneixement. No vull deixar respostes tancades ací, sempre m’han agradat més les preguntes. Així que deixaré uns textos per a la reflexió i demanaré diàleg:
Ryszard Kapuścińsky.- Encuentro con el Otro. Barcelona: Anagrama, 2007


A la idea que va portar l’home a alçar muralles altíssimes i cavar profundes fosses amb la finalitat d’aillar-se d’altra gent se l’ha batejada, ja en la nostra època, amb el nom d’apartheid. Amb prejudici per a la veritat i l’exactitud, dita noció ha estat adscrita a l’avui innexistent règim blanc de Sudàfrica. El cert és que s’havia practicat l’apartheid des de temps immemorials. Simplificant molt, es tracta d’una doctrina els partidaris de la qual discorren de la següent manera: “Tothom pot viure com li vinga en gana, però ben lluny de mi si aquesta gent no pertany a la meua raça, la meua religió i la meua cultura”. Tanmateix, tant de bó només es tratara d’això! La realitat és que ens trobem davant d’una doctrina de desigualtat del gènere humà, premeditada i programàtica. [...]
L’apartheid va ser i continua sent una doctrina d’odi, menyspreu i repugnància respecte l’estrany, respecte de l’altre.
[...]
Emmanuel Lévinas anomena esdeveniment a la trobada/l’encontre amb l’Altre; li diu, fins i tot, “esdeveniment fonamental”. Es tracta de l’experiència més important, del més ample del horitzons.
[...]
Per això resulta tan important la possessió d’una identitat pròpia i definida, i la ferma convicció de que aquesta identitat té força, valor i maduresa. Només llavors pot l’home acarar-se amb una altra cultura.
[...]
Avui el nostre planeta, habitat durant segles per un grapat d’homes lliures i ingents masses d’homes escclavitzats, va omplint-se de nacions i comunitats el sentiment de les quals de la seua pròpia vàlua i importància no deixa de créixer, com tampoc no deixa de créixer el seu nombre. Aquest procés transcorre, sovint, enmig de grans dificultats, de conflictes i tragèdies que deixen estremidores quantitats de víctimes.Potser ens dirigim cap a un món tan nou i diferent que les experiències acumulades al llargs de la història ens resulten insuficients per comprendre’l i per a bellugar-nos per ell sense perdre el rumb. Tanmateix, el món on entrem ara pot ser qualificat de Planeta de la Gran Oportunitat, però no una oportunitat sense condicions. S’obrirà només a aquells que davant dels seus nous deures mostre una actitud sèria i responsable, amb la qual cosa també demostraran que es prenen seriosament ells mateixos. Es tracta d’un món que té molt a oferir, però que, també, planteja moltes exigències. Bellugar-se per ell cercant dreceres pot acabar resultant un viatge cap enlloc.
I de retruc, avui he decidit manllevar una cita per al meu DICCIONARI PER A NACIONALISTES INSOLVENTS (crec que l'ordenaré sota l'entrada Alba, Víctor; encara que, com que es tracta d'un pseudònim, potser m'ho pense...):
Víctor Alba.- Diccionari de les cabronades. Barcelona: Laertes, 2000.

ANACRONISMES. A València, per una xerrada, trobo un vell companys del BOC que encara fa discursos. Diu que el criden per fer-ne a Milà, a Marsella, a Oslo, per portar-hi “la antorcha de la revolución que viene”. (Ha viscut sempre a Catalunya, però no ha tingut temps d’aprendre el català ni que fos per infusió, massa ocupat amb l’antorcha). En veure que somric, em diu: “No te rías, que va en serio.” I jo, amb cortesia lingüística: “Si no me tomo en serio a mi mismo, como voy a tomaros en serio a ti y tu antorcha...” No entenc perquè s’emprenya: “Siempre serás igual... no se puede hablar contigo...”.

dimecres, 6 de febrer del 2008

EL FARDATXO TÒXIC US DÓNA LA BENVINGUDA

Un altre blog? Sí, conegudes i desconegudes meues (i els seus semblants de gènere masculí). Un altre blog per dir el que ningú no diu sobre la nostra vida política, que de la mort ja s’encarrega l’enterrador. Un altre blog per malparlar dels nostres contrincants polítics (i dels nostres enemics, asseguts a la nostra vora). Un altre blog per intentar la comprensió de l’altre, de l’altre que vulga ser comprés, si no, quina faena, no?
El meu blog.


Raons per desar el link en Favoritos:

1. NO PROMET SER SINCER.
2. NO PROMET DIR LA VERITAT.
3. NO PROMET EXPLICAR COSES QUE NO SABEU.


En conlusió, pensareu que això no és el blog d’un polític,... els polítics prometen, són sincers, diuen la veritat i expliquen tot allò que ells saben i jo no.
Aneu equivocats. Aquest és el blog d’un polític que tractarà, per tots els mitjans (dialèctics) possibles, demostrar que es pot fer política d’esquerres per al bé de totes les dretes, política verda per a usuaris de 175 CV (i pujant), política en valencià per a angloparlants (i per la resta, ni us ho dic), política de baix cap a dalt, cap amunt, cap al Congrés dels Diputats.

A partir de demà, l’actualitat (sensualment política) d’Elx, les comarques al voltant d’Elx, els països al voltant d’Elx, els estats al voltant d’Elx, els continents al voltant d’Elx i l’univers (metafòric i virtual) més enllà d’Elx, als seus ordinadors (si linken aquesta bitàcola, és clar).

[Un apunt d’avui:
És de ben parits ser agraïts i sembla que costa ser coherent. Els companys i companyes s’acomboien en la seua pròpia companyonia, però viatjar, sembla que viatjen sols. Bé, també és d’innocents creure en la gimnàstica com a mètode per aprimar-se, i mira l’èxit del porno en internet.]


DICCIONARI PER A NACIONALISTES INSOLVENTS
Nació. Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1789). Art. 3. El principi de tota sobirania resideix essencialment en la nació [...]. I a la pregunta: quina nació?, la resposta: el poble, els ciutadans. Nacionalisme no és més que una altra manera de denominar al principi de sobirania popular.