“El País Valencià serà d’esquerres o no serà”. 30 anys més tard, el País Valencià és
Preferesc les nacions que són agregats de “jo” més que no els individus que en les nacions són partícules d’un “nosaltres”, això ho va dir el polonés Stanislaw Jerzy Lec a mitjans del segle passat, i sembla que nosaltres, més de mig segle més tard, hem escoltat l’eco de les seues paraules. El Bloc, el seu esperit fundacional, les arrels on assentem el nostre ideari, ha creat un sistema autònom i autòcton de nacionalisme d’esquerres, d’identitat plural i oberta. Amb els fets, més que no amb les paraules, molt sovint ens hem trobat titllats de radicals, d’extremistes. En les formes no ho hem estat mai. El nostre pecat original ha segut no assumir el discurs dels altres. Amb els fets, dia rere dia, demostrem on ens trobem en l’imaginari de la gent. D’esquerres i nacionalistes.
Dissabte passat ens vam trobar en una d’aquelles situacions induïdes de les que ningú no es fa responsable i tots ho som una mica. Uns per defecte, altres per excés. I el problema és com optar per una opció decent en una situació complexa. Li ho vaig llegir, amb tres dies de retard, a un tal David Cornwell, més conegut per John Le Carré. A ningú no se li escapa que hi va haver una tendència clara cap al pragmatisme fàcil, senzill, arribaria a dir que simple. La gent de Convergència és gent de fiar. Ramón Tremosa és un candidat sobiranista (mira, com el BES). El PNB ha governat amb EA i EB durant una pila d’anys (i amb el PSOE, i amb el PP). UM ha format part d’un govern d’esquerres a les Balears (fins que el va rebentar). Arguments irrefutables.
Però no són aquests arguments els que van triomfar. Els dos arguments principals van ser la misèria (econòmica) i l’acomplexament (acomplexaments, de fet: d’inferioritat i de superioritat, meitat i meitat). Volem anar amb els de primera divisió per jugar la Xampions. Aquells malignes, que no ens volen i ens insulten, ens veten a tot arreu i volen fer-nos desaparéixer. No sé quin argument preferisc, si el futbolístic o el paranoic. Tots dos donen per a molta literatura.
Ja n’hi ha prou. Només hi ha una manera de redreçar aquest embolic en què ens hem ficat tots solets. Tenim un model propi d’esquerra nacionalista amb uns objectius fortament enregistrats en el nostre ADN polític: sobirania nacional, justícia social, respecte a la diversitat, desenvolupament, participació ciutadana, normalitat del valencià, “una Europa dels pobles, unida, federal, democràtica i plural”. Fa poc més d’un mes i ja hem de recordar en què creiem?
Ja n’hi ha prou. Només hi ha una manera de què ens entenguen. Si hem pres la decisió d’anar en coalició amb forces conservadores, perquè nosaltres som d’esquerres i no tenim complexos, l’aposta del nostre discurs en campanya no pot ser la moderació. Hem de ser autònoms. Hem de fer un discurs propi. El nostre discurs.
No sé si el País Valencià serà d’esquerres o no serà. El que tinc clar és que el Bloc serà d’esquerres o no serà res per als valencians. D’altres opcions ja en tenen, la nostra opció és única.
