APOCALIPSI DE L'ALTRE

APOCALIPSI DE L’ALTRE

Sempre he considerat que hi ha dos indicadors evolutius principals de l’espècie humana. El respecte i acceptació comunitaris per totes les decisions individuals que afecten a la persona mateixa, i l’eliminació d’allò denominat com “el normal”. Això darrer és molt important. Es tracta d’un principi d’equitat. Tots hi som, així és que hi ha un espai per a cadascú. Quan una persona amb una minusvalia ocupa un lloc de treball amb totes les seues responsabilitats, no és un acte de caritat, és un exemple d’evolució. Significa que s’han superat barreres naturals amb solucions socials. L’estat dels infants, dels ancians i de tots aquells amb algun tipus de minusvalia física o psíquica, marca l’estat evolutiu de la societat. Tota la resta és involució.

Tot aquell que és pare sap del patiment que suposen un parell de dècimes de febre en el front del seu fill. I aquest és un patiment que s’encomana, més enllà de les diferències culturals. D’aquells trets que fan que uns s’agafen del braç mentre parlen i d’altres no traspassen la temuda frontera dels noranta centímetres. Més enllà de tot això, és un bé de l’espècie la protecció dels infants. Considerar que els xiquets d’una societat veïna, germana, són només responsabilitat dels seus pares, les seues famílies, els seus governants, és un error. Un error evolutiu.

El president dels Estats Units d’Amèrica del Nord Barack Hussein Obama és un avanç evolutiu de l’espècie humana. Pensar que els xiquets palestins són només responsabilitat de la societat palestina és un error del govern israelià que afecta al seu propi poble. Dir que els “americans”, abans d’Obama, eren poc menys que idiotes es, com a mínim, eurocentrisme barat. Dir que el poble jueu és responsable de la mort dels xiquets palestins és, com a mínim, xenofòbia.

Però clar, “cap apocalipsi ens conforta ja, a soles amb la nostra mort i les nostres pors”, que va dir Claudio Magris. Així que ens confortem amb els apocalipsis dels altres per tal de desfogar la nostra crosta moral. I aquest és l’altre gran error, els apocalipsis només serveixen per supurar immundícia. Són la situació perfecta per veure actuar els elements més perversos, els més grans criminals, amb total impunitat. I no tenim la sinceritat de reconéixer-ho, perquè els apocalipsis dels altres ens conforten en la llunyania. Per això ja ens va bé l’existència de la brutal Hamàs. Per això ja ens va bé la brutal resposta del Tsahal.

El cas és que seguint la campanya presidencial nord-americana de 2008, em va sobtar com és de difícil, normalment, ser sincer, especialment davant d’un micròfon. Dos amics d’una certa edat es van trobar amb les preguntes d’un periodista estranger en una d’aquestes prototípiques poblacions mitjanes del Midwest USA. Un d’ells va declarar-se obertament partidari de Barack Obama. L’altre va mostrar la seua predilecció per John McCain. El primer va donar els seus arguments. El segon també. Quan ja tot semblava una d’aquelles mostres impolutes de la democràcia nord-americana, el primer home es va dirigir al segon i li va engegar: “va, Mike, explica de debò per què no votaràs Obama, tot i que saps que és millor candidat”. El segon va aclarir la veu amb un parell d’estosits i va dir: “bé, d’acord, tots els presidents americans, fins ara, han segut blancs i d’ascendència anglo-saxona o irlandesa, i així ha de continuar sent, bé, ja està”. En el fons és el mateix que em passa amb la majoria de crítiques que trobe respecte de l’actuació d’Israel en el conflicte palestí. Ja sé que criticar Israel no és antisemitisme, però criticar Israel per jueu és antisemita.

El que em porta, com sempre, a un reguitzell de preguntes, més que no de respostes.

Per què al final tothom va argumentant amb molta dedicació i preocupació pel poble palestí fins que, al final, l’únic que fan és dubtar de l’existència mateixa de l’Estat d’Israel?

Per què hem de sentir com persones amables i intel·ligents pronuncien la temuda frase: ells s’ho han buscat?

Per què tenen tan clar que tot allò que els puga passar és poc per ser com són? I com són? Jueus?

Encara que pitjor és l’ajuda hipòcrita de la dreta espanyola, que demostra la seua estima pels apocalipsis aliens. Assimilació o mort, pensen alguns. I com més en siguen, més a prop tindrem l’apocalipsi.

“Només hi ha prejudicis. Els meus judicis només poden ser prejudicis. En el fons no hi ha més que prejudicis, perquè fins i tot els jutges, que formules judicis irrefutables, no formulen, en el fons, per desgrat, més que prejudicis. No hi ha judicis”. Thomas Bernhard.

Potser els nostres prejudicis i els nostres dubtes estan assentant les bases d’una nova Shoah. Potser.

* * *

APOCALIPSIS DEL OTRO

Siempre he considerado que hay dos indicadores evolutivos principales de la especie humana. El respeto y aceptación comunitarios por todas las decisiones individuales que afectan a la persona misma, y la eliminación de aquello considerado como “lo normal”. Esto último es muy importante. Se trata de un principio de equidad. Todos estamos aquí, así que debe haber un espacio para cada uno. Cuando una persona con una minusvalía ocupa un puesto de trabajo con todas sus responsabilidades, no se trata de un acto de caridad, sino de un ejemplo de evolución. Significa que se han superado barreras naturales con soluciones sociales. El estado de los niños, de los ancianos y de todos aquellos con algún tipo de minusvalía física o psíquica, marca el estado evolutivo de la sociedad. El resto es involución.

Todo el que es padre sabe del sufrimiento que suponen un par de décimas de fiebre en la frente de su hijo. Y este es un sufrimiento que se transmite, más allá de las diferencias culturales. De esos rasgos que hacen que unos se cojan del brazo mientras hablan y otros no traspasen la temida frontera de los noventa centímetros. Más allá de todo eso, es un bien de la especie la protección de los niños. Considerar que los niños de una sociedad vecina, hermana, son sólo responsabilidad de sus padres, sus familias, sus gobernantes, es un error. Un error evolutivo.

El presidente de los Estados Unidos de América del Norte Barack Hussein Obama es un avance evolutivo de la especie humana. Pensar que los niños palestinos sólo son responsabilidad de la sociedad palestina es un error del gobierno israelí que afecta a su propio pueblo. Decir que los “americanos”, antes de Obama, eran poco menos que idiotas es, como mínimo, eurocentrismo barato. Decir que el pueblo judío es responsable de la muerte de los niños palestinos es, como mínimo, xenofobia.

Pero claro, “ningún apocalipsis nos conforta ya, solos con nuestra muerte y nuestro miedo”, como dijo Claudio Magris. Así que nos confortamos con el apocalipsis de los otros para desfogar nuestra costra moral. Y este es el otro gran error, los apocalipsis sólo sirven para supurar inmundicia. Son la situación perfecta para ver actuar a los elementos más perversos, los más grandes criminales, con total impunidad. Y no tenemos la sinceridad de reconocerlo, porque los apocalipsis de “los otros” nos confortan en la lejanía. Por eso ya nos está bien la existencia de la brutal Hamás. Por eso ya nos está bien la brutal respuesta del Tsahal.

El caso es que siguiendo la campaña presidencial norteamericana de 2008, me sorprendió lo difícil que es, normalmente, ser sincero, especialmente ante un micrófono. Dos amigos de una cierta edad se encontraron frente a las preguntas de un periodista extranjero en una de aquellas prototípicas poblaciones medianas del Midwest USA. Uno de ellos se declaró abiertamente partidario de Barack Obama. El otro mostró su predilección por John McCain. El primero planteó sus argumentos. El segundo también. Cuando ya todo parecí auna de esas muestras impolutas de la democracia norteamericana, el primer hombre se dirigió al segundo y le dijo: “va, Mike, cuenta de verdad por qué no votarás a Obama, aunque sabes que es mejor candidato”. El segundo hombre se aclaró la garganta con ligero carraspeo i dijo: “vale, de acuerdo, todos los presidentes americanos, hasta ahora, han sido de descendencia anglo-sajona o irlandesa, y así debe continuar, bien, ya está”. En el fondo es lo mismo que me pasa con la mayoría de críticas que me encuentro respecto de la actuación de Israel en el conflicto palestino. Ya sé que criticar a Israel no es antisemitismo, pero criticar Israel por judío es antisemita.

Lo que me lleva, como siempre, a una serie de preguntas, más que no de respuestas.

¿Por què al final todo el mundo argumenta con mucha dedicación y preocupación por el pueblo palestino hasta que, al final, lo único que hacen es dudar de la existencia misma del Estado de Israel?

¿Por qué tienen tan claro que todo lo que les pueda pasar es poco por ser como son? ¿Y cómo son? ¿Judíos?

Y aún peor es la ayuda hipócrita de la derecha española, que demuestra su estima por los apocalipsis ajenos. Asimilación o muerte, piensan algunos. Y cuantos más sean los que piensan así, más cerca tendremos el apocalipsis.

“Sólo hay prejuicios. Mis juicios sólo pueden ser prejuicios. En el fondo no hay más que prejuicios, porque hasta los jueces, que formulan juicios irrefutables, no formulan en el fondo, por desgracia, más que prejuicios. No hay juicios.” Thomas Bernhard.

Puede que nuestros prejuicios y nuestras dudas estén sentando las bases de una nueva Shoah. Puede.

DE DOL

En la breu vida d’aquest blog, ja és la segona vegada que es veu afectat per la intromissió de la violència en la vida pública. Només fa sis entrades de existència i no tinc més remei que repetir la definició d’un mot:

Terror. La mort violenta és el recurs de la desesperació. I la desesperació només és admissible davant de la mort violenta i els seus atributs. La resta és menyspreu per la vida. Inadmissible en tot moment i condició.

http://www.augc.info/

L'AUTOCRÍTICA COM A PRIMERA REFLEXIÓ, ENCARA QUE SIGA MANLLEVADA. QUAN LA REALITAT S'ACOSTA SOSPITOSAMENT A LA PARÒDIA, LA PARÒDIA ESDEVÉ REALITAT...

LES PARAULES QUEDEN EN EVIDÈNCIA DAVANT DE L'ACCIÓ

Avui era el dia que havia triat per penjar ací un article d'allò més lleuger i conyeta. Seriós en el seu contingut, però frívol en la seua forma. I una nova foto de sabates i mitjons, esta vegada força llampants. Però una telefonada ha llançat tot això a la paperera o, com a mínim, al calaix de la memòria durants unes quantes jornades. Avui només penjaré una entrada al DICCIONARI PER A NACIONALISTES INSOLVENTS, una que m'hauria estimat més no haver de posar mai:

Terror. La mort violenta és el recurs de la desesperació. I la desesperació només és admissible davant de la mort violenta i els seus atributs. La resta és menyspreu per la vida. Inadmissible en tot moment i condició.

EXTRA DEBAT ZAPATERO VS RAJOY

CLARA I MERIDIANA


Estic molt content amb el debat entre els aspirants a la trona del Congrés dels Diputats (espanyols). Si una cosa ha quedat “clara i meridiana” és que la vida (política) està a fora. A fora del plató de l’Acadèmia de la Televisió. I no em referisc ni a la seu faesista del carrer Gènova de Madrid, ni a l’homònima socialista de Ferraz… ni al Burjassot Canalnovista (quina humiliació col·lectiva mantinguda amb diners públics això indefinible però clarament reconeixible, com el porno, que és RTVV).
I repetiré la fòrmula introductòria perquè em sembla força contundent:
Si una cosa ha quedat “clara i meridiana” és que la topada entre els dos partits majoritaris a l’estat espanyol provoca immobilitat. Són com dos cérvols enganxats per les banyes entortolligades, al cim d’una muntanya, estàtics. Pot no fer ni un bri de gràcia, però és com la teoria de l’espai i el buit de l’escultura d’en Henry Moore. Tant o més important que la massa, que la forma tàctil, és l’espai buit a l’èter.
Deixant de banda les metàfores, torna a ser “clar i meridià” que qui fa créixer la democràcia a l’Estat Espanyol són totes les forces polítiques que ocupen la perifèria dels dos grans monstres. La perifèria geogràfica i la perifèria ideològica. I aquí no vull deixar fora ningú. Des dels partits nacionalistes a les esquerres “alternatives”, les dretes “alternatives” (ai, si aquestes existiren), els populistes/oportunistes, els moviments ciutadans… no vull identificar-ne cap com a monopolitzador d’aquest bé social, però comprendran que intente explicar què és allò que nosaltres hi aportem:
Hi aportem sentit de la justícia en tant que procurem, més que ningú, que el ciutadà estiga còmode en el seu entorn. Hi aportem coneixement de l’altre en tant que ens coneixem a nosaltres mateixos, i ja saben allò de “qui no és coneix a si mateix…”. El favor que els dos “grans” ens han fet a la resta no té comparança en la història de la democràcia. Ara els ciutadans podran copsar quina és la força real de la diversitat. Si algú, a la barra del bar, exclama allò de: “i aquests, amb quatre vots, què es pensen que són”, algú, a l’altre costat de la barra (saviesa de cambrer) li podrà respondre que “si no fòra per ells, el país/la nació/l’estat (retòrica de cambrer) s’estaria quiet, com els seus estimats lleons del Congrés”.

HUMILIACIÓ

Avui estava convençut que era vergonya el que sentia respecte del que els mitjans de comunicació han reflectit del plenari extraordinari (extra-ordinari, més be) d’ahir a l’Ajuntament d’Elx. Després de buscar la definició exacta de vergonya al diccionari: Deshonor humiliant, cosa que deshonra, no estic del tot segur que aquest siga el meu sentiment. Això del deshonor no ho acabe de veure clar. Però la humiliació..., vaja, aquesta l’estic paint des de la constitució de l’Ajuntament després del passat 27 de maig de 2007.

Humiliació perquè l’aportació que el BLOC va fer a la política municipal il·licitana estava molt per damunt de les seues possibilitats. Perquè els nostres votants van ser decisius per a la governabilitat de la nostra ciutat i nosaltres, els seus representants, vam tindre el sentit comú de no entrar en maximalismes ni jocs d’intercanvi de favors. Perquè no vam donar un xec en blanc, sinó una encaixada de mans.

Humiliació perquè durant el temps que portem de legislatura, massa vegades hem vist el nom del nostre partit publicat amb tipografia de titular, relacionat amb notícies negatives. Perquè la nostra veu ha sigut manta vegades delegada sense voler ser-ho i sense “explicació de vot consegüent”. Perquè en privat, els nostres contrincants (que no els nostres enemics) ens han expresat comprensions i desitjos que en públic la por escènica els ha fet callar.

Humiliació perquè el nostre és un projecte volgudament integrador, desitjós de l’entesa, conciliador, amb un veritable tarannà (talante) positiu, que s’ha vist relegat a l’anonimat més absolut.

Humiliació perquè tota estètica és ètica i la nostra proposta estètica és moderna, plural i plena de moderació verbal.

Humiliació per patir la síndrome del guionista d’aquells temps cinematogràfics en què tots els premis eren per als actors, els directors o els productors, mentre que els creadors de les històries ni tan sols eixien en els crèdits finals.

Humiliació perquè tothom ens identificarà com a actors d’aquest espectacle coent i nosaltres, ara per ara, no som ni figurants.




DICCIONARI PER A NACIONALISTES INSOLVENTS
ESQUERRA: defensa de la justícia davant dels privilegis, encara que siguen els privilegis de l’esquerra.

PROPOSTA FAESISTA D'IMMIGRACIÓ

Tinc cultura de llibre. Això és un gran defecte de la meua formació autodidacta.

Explique aquesta intimitat perquè la reacció immediata del meu cos (cada vegada crec menys en la divisió ànima/carn) davant la proposta sobre immigració del candidat del Partido Faesista a la presidència del govern espanyol, ha sigut dirigir-me cap al saló de casa, seure al sofà i agafar un dels llibres que fa temps dormen a la tauleta de centre, esperant el moment d’incertesa que ofereix la televisió per ser fullejat: Suiza y la migración. Una mirada desde España. Trobe que un títol tan descriptiu és prou aclaridor del passat recent de la nostra “societat d’acollida” i no caldrà entrar al detall en la casuística diversa de l’emigració i l’exili. Amb el Camus de L’estrany compartisc un passat familiar a Orà. I com jo, molts valencians.

Són ben fàcils de localitzar les preocupacions dels ciutadans basades en l’epidermis del dia a dia. Només cal sentir la queixa d’una venerable senyora septuagenària sobre l’estat “colonitzat” del parc de davant de casa seua, aquell parc on passava les vesprades amb néts fa deu anys. El que passa és que fa deu anys que els néts es van fer grans i ella no l’ha tornat a xafar. D’on li ve, doncs, el rampell de possessió: de l’estranyesa i el desconeixement. El desconeixement crea por, i la por està al costat de l’odi. Si nosaltres ja no fem ús dels “nostres” espais públics, quin mal ens fa que en facen ús uns altres?

Soles una apreciació per si ningú no se n’havia adonat: el codi civil i el codi penal són iguals per a tots. Si la seua aplicació és desigual, això és el que haurem de demanar. Fóra de tot allò situat a dins d’aquests codis legislatius, la vida només és convivència, coneixement. No vull deixar respostes tancades ací, sempre m’han agradat més les preguntes. Així que deixaré uns textos per a la reflexió i demanaré diàleg:

Ryszard Kapuścińsky.- Encuentro con el Otro. Barcelona: Anagrama, 2007


A la idea que va portar l’home a alçar muralles altíssimes i cavar profundes fosses amb la finalitat d’aillar-se d’altra gent se l’ha batejada, ja en la nostra època, amb el nom d’apartheid. Amb prejudici per a la veritat i l’exactitud, dita noció ha estat adscrita a l’avui innexistent règim blanc de Sudàfrica. El cert és que s’havia practicat l’apartheid des de temps immemorials. Simplificant molt, es tracta d’una doctrina els partidaris de la qual discorren de la següent manera: “Tothom pot viure com li vinga en gana, però ben lluny de mi si aquesta gent no pertany a la meua raça, la meua religió i la meua cultura”. Tanmateix, tant de bó només es tratara d’això! La realitat és que ens trobem davant d’una doctrina de desigualtat del gènere humà, premeditada i programàtica. [...]
L’apartheid va ser i continua sent una doctrina d’odi, menyspreu i repugnància respecte l’estrany, respecte de l’altre.
[...]
Emmanuel Lévinas anomena esdeveniment a la trobada/l’encontre amb l’Altre; li diu, fins i tot, “esdeveniment fonamental”. Es tracta de l’experiència més important, del més ample del horitzons.
[...]
Per això resulta tan important la possessió d’una identitat pròpia i definida, i la ferma convicció de que aquesta identitat té força, valor i maduresa. Només llavors pot l’home acarar-se amb una altra cultura.
[...]
Avui el nostre planeta, habitat durant segles per un grapat d’homes lliures i ingents masses d’homes escclavitzats, va omplint-se de nacions i comunitats el sentiment de les quals de la seua pròpia vàlua i importància no deixa de créixer, com tampoc no deixa de créixer el seu nombre. Aquest procés transcorre, sovint, enmig de grans dificultats, de conflictes i tragèdies que deixen estremidores quantitats de víctimes.Potser ens dirigim cap a un món tan nou i diferent que les experiències acumulades al llargs de la història ens resulten insuficients per comprendre’l i per a bellugar-nos per ell sense perdre el rumb. Tanmateix, el món on entrem ara pot ser qualificat de Planeta de la Gran Oportunitat, però no una oportunitat sense condicions. S’obrirà només a aquells que davant dels seus nous deures mostre una actitud sèria i responsable, amb la qual cosa també demostraran que es prenen seriosament ells mateixos. Es tracta d’un món que té molt a oferir, però que, també, planteja moltes exigències. Bellugar-se per ell cercant dreceres pot acabar resultant un viatge cap enlloc.

I de retruc, avui he decidit manllevar una cita per al meu DICCIONARI PER A NACIONALISTES INSOLVENTS (crec que l'ordenaré sota l'entrada Alba, Víctor; encara que, com que es tracta d'un pseudònim, potser m'ho pense...):

Víctor Alba.- Diccionari de les cabronades. Barcelona: Laertes, 2000.

ANACRONISMES. A València, per una xerrada, trobo un vell companys del BOC que encara fa discursos. Diu que el criden per fer-ne a Milà, a Marsella, a Oslo, per portar-hi “la antorcha de la revolución que viene”. (Ha viscut sempre a Catalunya, però no ha tingut temps d’aprendre el català ni que fos per infusió, massa ocupat amb l’antorcha). En veure que somric, em diu: “No te rías, que va en serio.” I jo, amb cortesia lingüística: “Si no me tomo en serio a mi mismo, como voy a tomaros en serio a ti y tu antorcha...” No entenc perquè s’emprenya: “Siempre serás igual... no se puede hablar contigo...”.