PROPOSTA FAESISTA D'IMMIGRACIÓ

Tinc cultura de llibre. Això és un gran defecte de la meua formació autodidacta.

Explique aquesta intimitat perquè la reacció immediata del meu cos (cada vegada crec menys en la divisió ànima/carn) davant la proposta sobre immigració del candidat del Partido Faesista a la presidència del govern espanyol, ha sigut dirigir-me cap al saló de casa, seure al sofà i agafar un dels llibres que fa temps dormen a la tauleta de centre, esperant el moment d’incertesa que ofereix la televisió per ser fullejat: Suiza y la migración. Una mirada desde España. Trobe que un títol tan descriptiu és prou aclaridor del passat recent de la nostra “societat d’acollida” i no caldrà entrar al detall en la casuística diversa de l’emigració i l’exili. Amb el Camus de L’estrany compartisc un passat familiar a Orà. I com jo, molts valencians.

Són ben fàcils de localitzar les preocupacions dels ciutadans basades en l’epidermis del dia a dia. Només cal sentir la queixa d’una venerable senyora septuagenària sobre l’estat “colonitzat” del parc de davant de casa seua, aquell parc on passava les vesprades amb néts fa deu anys. El que passa és que fa deu anys que els néts es van fer grans i ella no l’ha tornat a xafar. D’on li ve, doncs, el rampell de possessió: de l’estranyesa i el desconeixement. El desconeixement crea por, i la por està al costat de l’odi. Si nosaltres ja no fem ús dels “nostres” espais públics, quin mal ens fa que en facen ús uns altres?

Soles una apreciació per si ningú no se n’havia adonat: el codi civil i el codi penal són iguals per a tots. Si la seua aplicació és desigual, això és el que haurem de demanar. Fóra de tot allò situat a dins d’aquests codis legislatius, la vida només és convivència, coneixement. No vull deixar respostes tancades ací, sempre m’han agradat més les preguntes. Així que deixaré uns textos per a la reflexió i demanaré diàleg:

Ryszard Kapuścińsky.- Encuentro con el Otro. Barcelona: Anagrama, 2007


A la idea que va portar l’home a alçar muralles altíssimes i cavar profundes fosses amb la finalitat d’aillar-se d’altra gent se l’ha batejada, ja en la nostra època, amb el nom d’apartheid. Amb prejudici per a la veritat i l’exactitud, dita noció ha estat adscrita a l’avui innexistent règim blanc de Sudàfrica. El cert és que s’havia practicat l’apartheid des de temps immemorials. Simplificant molt, es tracta d’una doctrina els partidaris de la qual discorren de la següent manera: “Tothom pot viure com li vinga en gana, però ben lluny de mi si aquesta gent no pertany a la meua raça, la meua religió i la meua cultura”. Tanmateix, tant de bó només es tratara d’això! La realitat és que ens trobem davant d’una doctrina de desigualtat del gènere humà, premeditada i programàtica. [...]
L’apartheid va ser i continua sent una doctrina d’odi, menyspreu i repugnància respecte l’estrany, respecte de l’altre.
[...]
Emmanuel Lévinas anomena esdeveniment a la trobada/l’encontre amb l’Altre; li diu, fins i tot, “esdeveniment fonamental”. Es tracta de l’experiència més important, del més ample del horitzons.
[...]
Per això resulta tan important la possessió d’una identitat pròpia i definida, i la ferma convicció de que aquesta identitat té força, valor i maduresa. Només llavors pot l’home acarar-se amb una altra cultura.
[...]
Avui el nostre planeta, habitat durant segles per un grapat d’homes lliures i ingents masses d’homes escclavitzats, va omplint-se de nacions i comunitats el sentiment de les quals de la seua pròpia vàlua i importància no deixa de créixer, com tampoc no deixa de créixer el seu nombre. Aquest procés transcorre, sovint, enmig de grans dificultats, de conflictes i tragèdies que deixen estremidores quantitats de víctimes.Potser ens dirigim cap a un món tan nou i diferent que les experiències acumulades al llargs de la història ens resulten insuficients per comprendre’l i per a bellugar-nos per ell sense perdre el rumb. Tanmateix, el món on entrem ara pot ser qualificat de Planeta de la Gran Oportunitat, però no una oportunitat sense condicions. S’obrirà només a aquells que davant dels seus nous deures mostre una actitud sèria i responsable, amb la qual cosa també demostraran que es prenen seriosament ells mateixos. Es tracta d’un món que té molt a oferir, però que, també, planteja moltes exigències. Bellugar-se per ell cercant dreceres pot acabar resultant un viatge cap enlloc.

I de retruc, avui he decidit manllevar una cita per al meu DICCIONARI PER A NACIONALISTES INSOLVENTS (crec que l'ordenaré sota l'entrada Alba, Víctor; encara que, com que es tracta d'un pseudònim, potser m'ho pense...):

Víctor Alba.- Diccionari de les cabronades. Barcelona: Laertes, 2000.

ANACRONISMES. A València, per una xerrada, trobo un vell companys del BOC que encara fa discursos. Diu que el criden per fer-ne a Milà, a Marsella, a Oslo, per portar-hi “la antorcha de la revolución que viene”. (Ha viscut sempre a Catalunya, però no ha tingut temps d’aprendre el català ni que fos per infusió, massa ocupat amb l’antorcha). En veure que somric, em diu: “No te rías, que va en serio.” I jo, amb cortesia lingüística: “Si no me tomo en serio a mi mismo, como voy a tomaros en serio a ti y tu antorcha...” No entenc perquè s’emprenya: “Siempre serás igual... no se puede hablar contigo...”.