CLARA I MERIDIANA
Estic molt content amb el debat entre els aspirants a la trona del Congrés dels Diputats (espanyols). Si una cosa ha quedat “clara i meridiana” és que la vida (política) està a fora. A fora del plató de l’Acadèmia de la Televisió. I no em referisc ni a la seu faesista del carrer Gènova de Madrid, ni a l’homònima socialista de Ferraz… ni al Burjassot Canalnovista (quina humiliació col·lectiva mantinguda amb diners públics això indefinible però clarament reconeixible, com el porno, que és RTVV).
I repetiré la fòrmula introductòria perquè em sembla força contundent:
Si una cosa ha quedat “clara i meridiana” és que la topada entre els dos partits majoritaris a l’estat espanyol provoca immobilitat. Són com dos cérvols enganxats per les banyes entortolligades, al cim d’una muntanya, estàtics. Pot no fer ni un bri de gràcia, però és com la teoria de l’espai i el buit de l’escultura d’en Henry Moore. Tant o més important que la massa, que la forma tàctil, és l’espai buit a l’èter.
Deixant de banda les metàfores, torna a ser “clar i meridià” que qui fa créixer la democràcia a l’Estat Espanyol són totes les forces polítiques que ocupen la perifèria dels dos grans monstres. La perifèria geogràfica i la perifèria ideològica. I aquí no vull deixar fora ningú. Des dels partits nacionalistes a les esquerres “alternatives”, les dretes “alternatives” (ai, si aquestes existiren), els populistes/oportunistes, els moviments ciutadans… no vull identificar-ne cap com a monopolitzador d’aquest bé social, però comprendran que intente explicar què és allò que nosaltres hi aportem:
Hi aportem sentit de la justícia en tant que procurem, més que ningú, que el ciutadà estiga còmode en el seu entorn. Hi aportem coneixement de l’altre en tant que ens coneixem a nosaltres mateixos, i ja saben allò de “qui no és coneix a si mateix…”. El favor que els dos “grans” ens han fet a la resta no té comparança en la història de la democràcia. Ara els ciutadans podran copsar quina és la força real de la diversitat. Si algú, a la barra del bar, exclama allò de: “i aquests, amb quatre vots, què es pensen que són”, algú, a l’altre costat de la barra (saviesa de cambrer) li podrà respondre que “si no fòra per ells, el país/la nació/l’estat (retòrica de cambrer) s’estaria quiet, com els seus estimats lleons del Congrés”.
Estic molt content amb el debat entre els aspirants a la trona del Congrés dels Diputats (espanyols). Si una cosa ha quedat “clara i meridiana” és que la vida (política) està a fora. A fora del plató de l’Acadèmia de la Televisió. I no em referisc ni a la seu faesista del carrer Gènova de Madrid, ni a l’homònima socialista de Ferraz… ni al Burjassot Canalnovista (quina humiliació col·lectiva mantinguda amb diners públics això indefinible però clarament reconeixible, com el porno, que és RTVV).
I repetiré la fòrmula introductòria perquè em sembla força contundent:
Si una cosa ha quedat “clara i meridiana” és que la topada entre els dos partits majoritaris a l’estat espanyol provoca immobilitat. Són com dos cérvols enganxats per les banyes entortolligades, al cim d’una muntanya, estàtics. Pot no fer ni un bri de gràcia, però és com la teoria de l’espai i el buit de l’escultura d’en Henry Moore. Tant o més important que la massa, que la forma tàctil, és l’espai buit a l’èter.
Deixant de banda les metàfores, torna a ser “clar i meridià” que qui fa créixer la democràcia a l’Estat Espanyol són totes les forces polítiques que ocupen la perifèria dels dos grans monstres. La perifèria geogràfica i la perifèria ideològica. I aquí no vull deixar fora ningú. Des dels partits nacionalistes a les esquerres “alternatives”, les dretes “alternatives” (ai, si aquestes existiren), els populistes/oportunistes, els moviments ciutadans… no vull identificar-ne cap com a monopolitzador d’aquest bé social, però comprendran que intente explicar què és allò que nosaltres hi aportem:
Hi aportem sentit de la justícia en tant que procurem, més que ningú, que el ciutadà estiga còmode en el seu entorn. Hi aportem coneixement de l’altre en tant que ens coneixem a nosaltres mateixos, i ja saben allò de “qui no és coneix a si mateix…”. El favor que els dos “grans” ens han fet a la resta no té comparança en la història de la democràcia. Ara els ciutadans podran copsar quina és la força real de la diversitat. Si algú, a la barra del bar, exclama allò de: “i aquests, amb quatre vots, què es pensen que són”, algú, a l’altre costat de la barra (saviesa de cambrer) li podrà respondre que “si no fòra per ells, el país/la nació/l’estat (retòrica de cambrer) s’estaria quiet, com els seus estimats lleons del Congrés”.
2 comentaris:
Ha sido una vergüenza el programa de debate (ups), perdón, de monólogos de ZP y RJ (¿de qué me suena RJ?, ¡ah!, ya sé, de los conectores de los cables telefónicos). En fin, reproches y más reproches, ausencia de debate político, ausencia de propuestas, ausencia de nuevas ideas... ¡Qué desastre! ¡Qué decepción! ¡Qué mi...! No sigo que me enciendo. Por cierto, Fardatxo, muy bien el artículo. Espero alguno relativo al espectro político del margen izquierdo (venga, valiente). Diooossss. Taluegooooo. (Exvecino)
Amb la pràctica dels debats a duo volen matxacar la resta de món. Per cert, que segons una enquesta aquells que no voten PSOE ni PP tenen una vida sexual més satisfactòria...
Publica un comentari a l'entrada